"Tinc molt clar que cap acció bona és perd en aquest món. En algun lloc quedarà per sempre."
Vicenç Ferrer
No tinc gaires fotos del Vicenç,
suposo que cada cop que el veia pensava,
"ostres, no tinc cap foto amb ell, abans d'anar-me'n li'n faré una"
Però aquesta, tot i estar borrosa, m'agrada especialment.
Era a la sala d'actes del Campus 1 d'Anantapur, on vivíem, treballàvem els voluntaris i treballadors de la Fundació. Un vespre calurós, com tots els vespres calurosos d'un setembre del 2006.
Aquell dia, com gairebé cada 15 dies, la sala d'actes era plena de "padrins" que havien vingut a veure el què estava passant a "La Ciutat de l'Infinit", voluntaris i nens excitats a punt d'oferir-nos un espectacle de dansa tradicional i teatre que portàven dies preparant.
Entre el públic s'asseien l'Anne i el Vicenç Ferrer, com dos nens il·lusionats a punt de veure un espectacle que deurien haver presenciat centenars de vegades però que disfutaven com si cada vegada fos la primera.
Com l'Anne es mira el Vicenç visionari, utòpic i que aconseguia fer realitat cadascun dels seus somnis, parla per si sol.
És evident que cap acció bona del Vicenç es perdrà, amb l'Anne, el Moncho i tot l'equip que els envolta, totes i cadascuna quedaran a Anantapur i per tot arreu per sempre.
