18 de setembre 2011

Fase 4

La joia de la corona

La baixada de Ladakh va ser dura.
No pas pel camí (vam baixar en avió) sinó per l'arribada a Delhi.
La calor de les muntanyes durant el dia era considerable però aguantable, però només arribar a Delhi la calor de principis de setembre ens va fumbre una patacada. Però a mesura que ens anàvem acostant a l'humitat de Mumbai (a través d'Agra i d'Aurangabad), la cosa va anar empitjorant. L'increment de calor és directament proporcional a l'augment de la massa turística.
(Tal com diu l'Eduard, i no puc estar-hi més d'acord, el nord per anar-hi i el sud per estar-hi).


A Agra, hi vam haver de parar una mica forçosament per fer la tradicional visita al Taj Mahal.
Visita que els estrangers paguem a preu d'or, i que tampoc cal repetir, o comences a mirar els petits detalls i acabes buscant-li els defectes... No del Taj, sinó més aviat dels visitants.

Cal recordar que el Taj Mahal, no és cap palau, és la tomba que l'emperador mogol Xa Jahan va fer construir per la seva esposa preferida Mumtaz Mahal, que va morir durant el part del seu 14è fill...

Sorprèn que el que va ser pensat com a lloc de repòs etern, hagi acabat sent un circ, on de repòs n'hi ha ben poc.
Però si deixes de banda tot això, el Taj impressiona bastant, i un cop vist i revist val la pena seure i observar tot el que som capaços de fer per una "bona" foto.

Detall de les floritures del Taj Mahal, que serveixen moltes vegades de souvenir.

A tot arreu...

Un cop finalitzada la nostra visita fugaç per la turística Agra, ens dirigim a l'estació de tren on per sort, no ens haurem d'abarallar gaire estona per aconseguir els nostres seients (a l'Índia fàcilment pots pujar al tren i descobrir que al sector on tens els seients, al lloc de 3 persones se n'hi han entaforat 12, i que evidentment, les 3 que faltàvem per acabar d'omplir el compartiment de 6 no hi cabíem ni de broma).

D'allà fem cap a Aurangabad, un lloc que no val gens la pena visitar, però on hem de quedar-nos per tal de poder anar a les coves d'Ellora, una merescuda joia que definitivament podria prendre-li el lloc d'honor al Taj Mahal.
Les coves d'Ellora també són patrimoni de la humanitat, i són un gran conjunt de 34 coves-temple excavades a la roca durant els segles V-X. El més interessant és que n'hi ha de budistes, hinduistes i jainistes. Situades enmig d'un entorn semi-selvàtic on no hi falta l'aigua, els arbres i els micos. Welcome to paradise.

No es tracta doncs d'un lloc sagrat d'una sola religió, sinó que totes les religions d'aquella època van opinar el mateix i van ser capaces de compartir el lloc sense discussions. Segurament doncs, devia ser un lloc ben especial ( o almenys els milers de rat-penats que hi habiten opinen això).

Cova budista anomenada de la música, on es columnes creen una acústica espectacular.


Nen musulmà de visita al pati d'una de les coves budistes


Dos de les dotzenes d'incansables elefants de l'Índia, fets a escala real,
i que des de fa segles que sostenen el temple hinduista principal.
El temple núm. 16 és a la vegada l'escultura d'una sola peça més gran del món.


Turistes locals al temple/cova núm. 16


Nen musulmà (crec que el mateix) al costat de Nandi, la vaca que transporta a Shiva,
un dels principals déus de l'hinduisme.


l'entorn de les coves hinduistes i jainistes.




Següent parada, i darrera, la xafogosa i metropolitana Mumbai. La Barcelona de l'Índia, la ciutat oberta al mar i als comerciants que al llarg dels segles l'ha influenciada. El millor i a la vegada el pitjor lloc per acabar el viatge.
Un viatge que ens a portar a visitar els millors llocs de les diferents minories religioses del país, el sikhisme, el jainisme i el budisme. On hem tastat una part de la diversitat històrica, cultural i ètnica d'un país de països. Un viatge que ens ha portat al llarg de 3000km al nord més nord del país; des del nivell del mar, als 5600m; i des de l'aigua, l'abundància i la massificació, a la sequera, la senzillesa i la tranquilitat.

Un viatge que un cop més ha passat volant.

A reveure, Índia!

16 de setembre 2011

Fase 3

Ladakh



Després de dos dies de bus per la National Highway 1 (lo de highway deu ser veritablement per l'alçada), amb bons i mals moments, per fi vam arribar al centre de Ladakh, objectiu del viatge.

Ladakh té com a capital Leh, i pertany a l'estat de Jammu & Kashmir, però com era d'esperar, no té res a veure ni amb Jammu ni amb Kashmir. Se l'anomena el petit Tibet, i per alguna cosa serà.
Ladakh, fins que els britànics van decidir posar-hi cullerada i cedir-ho als maharajàs del
Kashmir al s. XIX (és que no sé com s'ho fan els britànics sempre per liar-la, sobretot al sub-continent) era un reialme dels més antics de la zona que actualment anomenem Índia.

Ara per ara hi ha uns 200.000 habitants, repartits per una gran extensió de terra plena de muntanyes, i el seu aïllament l'ha mantingut a part de la resta del país. La densitat de població és baixíssima i sorprèn com un país que pot estar tant altament poblat a les ribes del Ganga pot estar-ho tant poc
en segons quines zones.
Només hi ha tres vies d'accés des de l'Índia, la carretera de Srinagar que hem fet nosaltres (dos dies de trajecte), la de Manali (també dos dies) i que fa relativament poc que l'han oberta i l'aèria.

monjo budista al temple del castell de Leh


Palau de Leh, actualment en reconstrucció.
És construït íntegrament amb materials de la zona, pedra, terra, fusta i calç.


Stok Kangri, 6137m, el pic més proper a Leh.


Carretera (ara ja sí) a Ladakh


Ladakh té també diferents regions, que entre elles, degut a les muntanyes es queden pràcticament incomunicades durant l'hivern, i aquest aïllament fa que entre elles les tradicions també siguin diferents.

Karakorum Range (=grava negra) des de Kardung La, el pas motoritzat més alt del món. 5602m
La serralada del Karakorum té dos dels 14 famosos vuit-mils, el K2 i el Nanga Parbat, ambdós a la part del Kashmir controlada per Pakistan

Els ladakhis són gent tranquila, budistes tibetans que viuen amb total harmonia amb l'entorn, o almenys ho feien fins fa pocs anys, i són més que autosuficients.


Venedor de minerals a Leh

Noia sobre una Stupa a Leh


La zona, com també el Kashmir, està altament militaritzada, i és que no fa ni deu anys que el conflicte està amb Stand-by (si és que no tenim en compte els atemptats que darrerament s'esdevenen cada any a l'Índia...). Tot i així no hi ha pas sensació d'inseguretat en cap lloc, sempre i quant no t'acostis massa a les fronteres del Kashmir que controlen els paquistanesos, o el Tibet que tenen segrestat els xinesos.

Camió militar, troballa típica de la carretera.


Paperera al monestir de Diskit, Nubra Valley, Ladakh.

Els monestirs budistes recopilen gran quantitat d'escrits antics, que rarament es deixen consultar als que no són monjos. I no m'estranya, ja que corre la veu, que al monestir de Hemis hi havia escrits de fa dos mil anys que constataven que Jesús, el dels cristians, havia estat de jove al nord de l'Índia, arribat a través de la ruta de la seda, aprenent del budisme i l'hinduísme. Segons sembla aquests escrits poc després de donar-se a conèixer la seva existència a occident, van desaparèixer, i el seu descobridor es va buscar un fotimer d'enemics entre les cúpules cristianes que l'hi van acabar fent la vida impossible.

*Si en vols saber més: Jesus lived in India de Holger Kersten

monestir de Thiksey


Textos budistes al monestir de Thiksey


Maitreya Buddha, de 15m al monestir de Thiksey


Hàbit de monjo per rentar, Thiksey Monastery


El paisatge de Ladakh és espectacular i sorprenentment àrid i sec. Munts de terra i pedres, que millor que continuïn sense pluja, i no es repeteixin les pluges de l'estiu del 2010 que van portar força desgràcies a la vall de Leh, i van acabar rebentant algunes preses del riu Indus innundant mig Pakistan.

Però l'aridesa s'interromp als voltants dels rius, on sembla qui hi apareguin oasis de vegetació, i on els ladakhis han fet sistemes de canals per tal de poder cultivar durant els 4 mesos que tenen de treva entre desglaç i nevades.



Dona recollint herbes per l'hivern, Pangong Tso


Pangong Tso, 4200m, començament del llac per la part del Ladakh


Yak de camí al Pangong Tso


Camí al Pangong Tso

Vall de Leh, baixant del Kardung La

03 de setembre 2011

Fase 2

Srinagar (o on Jesús va perdre l'espardenya)

A Srinagar capital historica del Kashmir (i la capital que els del lloc voldrien), fa segles els Mogols es van preocupar de deixar-hi la seva emprempta en forma de jardins totalment simetrics.
Pero molt abans, la natura ja s'havia preocupat de deixar-hi la seva, el Dal Lake enmig de les muntanyes, i on els orgullosos kashmiris han trobat el seu mitja de vida, sobretot al gust del turista, i els nomades que encara viuen enmig de les muntanyes o als voltants de la carretera ni gosen trepitjar.

Posta de sol al Dal Lake

Nishat Bagh, un dels jardins herència dels mogols.

Pastors nòmades entre Srinagar i Kargil

Srinagar vol dir ciutat rica, i està situada enmig de la vall del Kashmir, a la riba del riu Jhelum i els seus grans llacs.
La capital, igual que la regió, ha passat durant la història per les seves èpoques hinduístes, budistes, l'islam dels mogols (s. XV), l'islam dels afgans (s. XVIII) i el Sikhisme, fins que els paquistanesos van ocupar la ciutat a mitjans del s.XX i l'exèrcit indi va intervindre obligant al Maharajà independent que governava Srinagar a annexionar-se a l'Índia (tot això va tenir lloc durant un procés que no va tenir res de pacífic).




El llac s'ha convertit en una important font d'ingressos a part de la pesca, i és que les tradicionals Houseboats s'han convertit en petits hotels, i les barques o Shikares, en obligats passejos a la posta de sol
(*per escapar-se de les continues ofertes per fer el tomb en shikara, cap excusa és més bona que dir que ja en vas fer un el dia abans)

Kashmir tot i estar situat a l'Himàlaya, té un paisatge que ens recorda al nostre alpí. Hi abunda l'aigua, i el clima és suau tot i estar enmig de les muntanyes ( a l'hivern, evidentment, fa fred)
La gent és molt comerciant, suposo que ho tenen dels àrabs. Molts viuen del turisme, tot i que no suposa una font estable, ja que els recents incidents com l'estiu del 2010, fan que ben sovint, l'accés pel turisme estigui tancat.
Altres viuen de l'artesania amb paper, fusta i els teixits de llana, però el què sembla que predomina és la fabricació dels Sticks de Cricket (el 2n esport preferit de l'Índia, el Hockey és l'esport nacional), l'esport preferit dels Kashmiris. Els cultius que dominen són els de fruits secs, els de safrà (el seu or), la poma, l'arròs i els cereals.




Els cims característics de les rodalies de la ciutat, on hi ha temples o antigues ciutadelles, s'han convertit en punts de guarda militar, prohibint-ne sempre l'accés a tothom que no porti l'escopeta i l'unifome de l'exèrcit de l'Índia.

Per accedir a Srinagar ho vam fer a través d'un llarg i massoca viatge des de McLeodganj, amb tres autobusos diferents i durant unes 20 hores, gairebé sense parar. Incluïnt les darreres 10, en un bus nocturn des de Jammu (la capital política de Jammu i Kashmir), que almenys tenia l'opció de llitera (no gens còmoda, però recomanable si ja es porten 10 hores de viatge assegut).

Despertar-se amb els primers raigs de sol des del Titanic Viewport, el punt amb més vistes sobre la vall del Kashmir, no té preu. A mesura però que avances i vas descobrint la forta militarització de la zona resulta força estrany.





Es diu també, que a Srinagar, a la capella de Rozabal hi ha la tomba de Jesús (el de Natzaret). Ja que segons quins historiadors, no va morir crucificat i va anar cap a l'Índia a predicar, on ja havia estat durant la seva joventut, i on va morir de gran.

Curiosament també hi ha teories que la tomba de Moisés és un dels turons de la vall del Kashmir on actualment hi ha un temple.

És un tema una mica extens, però si a algú l'hi interessa que cliqui aquí o que llegeixi Jesus lived in India de Holger Kersten o Unknown Life of Jesus Christ de Nicolas Notovitch, entre d'altes publicacions.

20 d’agost 2011

Fase 1

Des de Delhi amb amor

Qui m'ho havia de dir que al final l'hi acabaria tenint carinyo a Delhi...

No soc amant de les ciutats i menys de les tant grans com Delhi (16milions d'habitants), pero anar repetint fa que t'adonis que tot i les aglomeracions impresionants al metro, les cues eternes a l'estacio de tren per comprar un bitllet i els intents frustrats dels estafadors per enganyar-nos, Delhi te alguna cosa mes que la Gate of India.


Amritsar i el Golden Temple

A la nostra visita a Amritsar hi conflueixen moltes coses.
Cap de setmana, Independence Day (que coincideix amb la Festa Major d'Arbeca), la festivitat dels germans i India, signifiquen Amritsar a rebentar de peregrins Sikhs, turistes nacionals i alguns turistes internacionals.

Al Golden Temple pero, es continua respirant pau. Tot i la gentada que s'hi acumula, al recinte sagrat no es perceb l'aglomeracio.

Golden Temple en plena peregrinació, Amritsar, Punjab

* QUI SÓN ELS SIKHS?
Els Sikhs són els practicants del Sikhisme, una de les religions minoritàries de l'Índia.
El 1.9% de la població de l'Índia és Sikh, sembla poca cosa, però no, tot i representar un percentatge tant baix, és la 5a religió amb més devots del món (21-26 milions de fidels). La gran mojaria es concentra a l'estat del Punjab, al nord-oest, tocant a Pakistan.
Antigament l'estat del Punjab tenia el doble de les dimensions actuals. L'altra meitat estava situada darrera la frontera, travessant el riu Indus, al Pakistan. Amb l'annexió a la colònia britànica de l'Índia, i la seva posterior divisió, també feta pels britànics, i la creació del Pakistan com a país, els Sikhs del Punjab pakistanès, van haver d'emigrar a l'est de la frontera, i els que no van voler abandonar la seva terra, van entrar en guerra.
D'això, no en fa pas tants anys, i algunes famílies Sikhs encara estan molt marcades per aquests fets.

El Sikhisme no és només una religió, és un sistema filosoficoreligiós.
Va néixer pels volts del s. XV com una síntesi del bhakti hindú i del sufisme islàmic. Com una doctrina que rebutjava el sistema de castes i el domini dels Brahmins per a les cerimònies religioses.
Els Sikhs són monoteistes (creuen en un sol déu), amb la reencarnació i el karma.
A l'inici tenien un caràcter totalment pacifista, però posteriorment (s.XVII-XVIII) va néixer el seu esperit militar.

És un poble educat, tranquil i respectuós. I es distigeixen dels seus veïns, sobretot pel turbant que acostumen a portar els homes adults, que pot ser del color que prefereixin, sense haver-hi cap simbolisme cromàtic.
Els sikhs més devots es distingeixen sobretot per diferents aspectes:

Kesh _ no es tallen mai els cabells, ni la barba (a no ser que facin algun culte religiós) i el porten enrotllat dins el turbant. Les dones, en general porten la cabellera a l'aire, i tampoc se la tallen mai.

Kirpan _ una daga (antigament una espasa) que només pot desembeinar-se per defensar a algú o auto-defensar-se, però mai per atacar. El més curiós és que dins de l'Índia estan autoritzats a pujar les dagues fins i tot a dalt de l'avió

Kara _ Porten una pulsera metàl·lica que tampoc es treuen

Khanga _ amaguen una petita pinta de fusta dins el turbant i que utilitzen per recollir-se els cabells

Kachera _ porten roba interior de cotó, què és més pura

Els guardians del Golden Temple impressionen bastant.
Sobretot perquè a part de la daga, porten una llança, i amb el turbant semblen més alts del què són

La família de la foto, em van demanar que els retratés davant del seu temple (gurdwara) principal.
M'imagino que les dones anaven preparades per la visita a la fita de tot bon Sikh, i per això portaven també turbant.
Els tres porten també la daga, que no només se la posen pel temple, ja que ben sovint et trobes Sikhs que la porten tot el dia, fins i tot les dones.


McLeodganj i els tibetans

Els tibetans, entre ells els monjos budistes perseguits pels xinesos van trobar acollida en diversos punts de l'India, un d'aquests, i en aquest cas, el mes important, es McLeodganj, al costat de Dharamsala, i es on hi ha la residencia del Dalai Lama i tot el govern tibeta a l'exili.

A McLeodganj, hi plou, i molt. Jo crec que hi ha arribat a ploure entre 200 i 300 litres cada dia dels què hi hem estat.
Hem tingut moment de treva per poder fer excursions, i per fer les visites als temples, però sempre amb certa boirina i humitat.

El Dalai Lama no hi és, però hi ha centenars, o més ben dit, milers de lames als monestirs. La majoria de la població és refugiada. Són ben pocs els que ja vivien aquí abans.

A McLeodganj, com a primer centre d'acollida dels refugiats, hi ha una alta densitat d'Ong, i això té un impacte positiu, ja que n'hi ha moltes que miren pel medi ambient, i a la zona està prohibit l'ús de bosses de plàstic, i les facilitats perquè reomplis l'ampolla amb aigua filtrada a un preu coherent, són moltes.

Exiliat tibetà en un dels tallers cooperatius on fabriquen artesania tibetana que les ONG o la cooperativa mateix comercialitza

Monjos budistes tibetans durant els càntics de la tarda

Detall d'una Stupa del circuït de la Kora

La pregària més repetida: OM MANI PADME HUM


La Kora, és un circuït ritual que es fa per resar, en sentit horari al voltant del complex Tsuglagkhang (el temple principal). Passes per un caminet amb unes vistes impressionants a l'esquerra i amb una acumulació de pedres de pregària pintades de tots els colors. Al voltant del temple hi ha centenars de rodes de pregària, i banderoles. Tot plegat impressiona, i els budistes de totes les edats s'acosten sobretot al matí i al vespre a fer les seves pregàries.

Exiliat tibetà repintant les pregàries de les pedres del circuït de la Kora


Rodes de pregraria budistes, a l'interior de cada cilindre hi ha enrollades centenars o milers de pregaries, fent-les girar es considera que estas resant


Rodes de pregària al voltant del temple.
Les rodes, com també les voltes al voltant dels temples s'han de fer girar en sentit horari.


Dins el recinte també hi ha el Museu del Tibet, on s'explica l'ocupació del Tibet per part dels Xinesos i l'èxode i l'exili. Val molt la pena, però en realitat fa emprenyar bastant.

El poble tibetà és un poble pacífic i molt respectuós. Pensen bé quin impacte poden tenir les seves accions abans d'executar-les.
Són molt creients i pràcticants, tinguin l'edat que tinguin, i la majoria sempre porten el rosari a sobre, perquè no els agafi desprevinguts i sense quan hagin de resar. El seu rosari es diu Mala i té 108 boles, normalment de fusta. Cada una respon a un mantra (o pregària) que han de recitar. De fet, no dista gaire del rosari cristià.


* el budisme representa el 0,76% de la població del país, i la major part d'aquest la conformen els refugiats tibetans, i l'altra gran part, els habitants de Ladakh, el Petit Tíbet.