el tren

ja acomodada a Vedanthangal,
i com a primer post des d'aqui,
us parlo dels trens de l'India,
aquests inacabables trens als que ja els hi tinc carinyo despres d'haver-hi passat tantes hores i haver compartit tantes histories de tantes vides diferents.

I es que la gent, quan et veuen sola, sigui per curiositat o simpatia, no et deixen estar en cap moment (que no sempre s'agraeix).
Es dins dels trens (que poques vegades he vist tant nets i tant buits com el de la fotografia) per on veus passar el paisatge tant canviant del pais,
on descobreixes com de brutes poden ser les ciutats,
com de facilment pots dormir amb un terrabastall de mil dimonis i un constant de personatges passant cridant "chaaaaaaaaaaai, masaaaaaaaaaalaaaaaaaaaa chaaaaaaaaaaaai!!"
com, per molt bruta que pugui estar una samarreta, per alguns encara es prou neta per utilitzar-la per netejar el terra a canvi d'una rupia.

Alla es on he apres que els indis no maten les serps, perque segons ells, les serps es queden amb la imatge de la persona que les mata gravada als ulls, i quan es reencarnen amb el que sigui, van a buscar venjanca.
Tambe hi he apres que per molt avancada i poc tradicional que pugui ser una familia india, i per molts estudis que les filles vagin a fer a l'estranger, es ben facil que acabin tornant a casa, per casar-se amb un matrimoni arranjat, i acabar sent maltractades com moltes altres, per un marit sota els efectes de l'alcohol.

Es que l'India es molt magica, molt mistica i te alguna cosa que enganxa a tot el que hi va.
pero es que l'India, es a la vegada molt dura, i aquesta realitat hi es cada dia a cadascun dels seus racons.

Intentare anar informant des de cadascuna de les parts, la mistica-magica i la dura.