dissabte a la tarda, bany al pou

fa calor, el sol pica, no hi ha piscina, pero hi ha pous enmig dels arrossars

cap problema

la terra de la fe profunda

la simplicitat d'alguns temples i la complicacio d'algunes cerimonies

en Vijay i en Praveen, entre d'altres, abans i durant la tortura-entrega del passat dimarts al temple.

Ni una llagrima de dolor

Ni una gota de sang.

I els nois amb actitud serena.

Els treballadors de la maquina de blocs (BTC)

Despres de tancar el projecte, n'hi ha que s'han quedat sense feina i n'hi ha que ja s'han espavilat per trobar-ne una altra.

Alguns molt treballadors i d'altres bastant poc, pero tots amics i bona gent.Us presento primer als dos mes treballadors i mes simpatics, i els dos menys treballadors i mes penques.

(Sridar 17 anys, Vijay 18 anys, Rajendran 4?, Moorty 3?)

el mes important de l'India es la seva gent, si no la coneixes, no coneixes l'India

venedor de cocos al mercat de Chengalpattu

Diumenge de societat. La de l'esquerra, es una mestra d'algun poble de per aqui que ens trobem cada dos per tres a tot arreu on anem (la mateixa que vam arroplegar amb el rickshaw el dia de la tormenta i no podia parar de cantar) i la Lakshmi, del tea-stall del Santuari d'ocells d'aqui al costat, i que fa un dels millors tes de Vedanthangal.
Les dues, cuinant el diumenge, que era alguna festa del deu del temple del costat de casa de la Lakshmi (del que se n'encarrega el seu marit).

nens de l'angambadi (escola bressol)

nens de l'escola

Recordatori a la FVF-RDT
algunes fotos d'alguns dels edificis que vam estar projectant fa gairebe dos anys i fa unes setmanes ja vaig poder veure acabats

l'escola d'infermeria, la biblioteca i l'escola de nens sord-muts

vedanthangal

les tres generacions de dones de ca la Fatima,
la padrina, la mare de la Fatima, d'entre uns 63-66 anys
(aqui, l'edat acostuma a ser aproximada, perque ni ells saben quin any van neixer). En realitat n'aparenta molts mes

la Fatima, d'uns 45 anys, mare de dos nois i una noia, fa esmorzars per tot el poble i dinars i sopars pels voluntaris. A les estones lliures es dedica a fer bidis,els cigarrets indis, que li compra una companyia per tres rupies (uns 5 centims d'euro) el paguet de 25. la Muntaz, te 19 anys, no sap llegir ni escriure en tamil, pero parla angles.
la seva familia esta preocupada perque els hi esta costant trobar-li un marit, alguns possibles, la rebutgen perque la troben massa fosca.

son les tres generacions d'una familia humil de lo mes simpatica i peculiar

la cuina del restaurant de la fatima

i el restaurant, que mes que un restaurant es el passadis d'entrada a la casa, aparcament o dormitori que canvia d'us segons les hores del dia

la majoria de cases de vedanthangal son com aquestes, la veritat es que funcionen forca be, sobretot climaticament, pero tots els qui hi viuen somnien en poder-se fer una caseta de formigo i coberta d'uralita per poder arribar a 40 graus a dins.
dormir al carrer, forca normal en tots els casos.

el tren

ja acomodada a Vedanthangal,
i com a primer post des d'aqui,
us parlo dels trens de l'India,
aquests inacabables trens als que ja els hi tinc carinyo despres d'haver-hi passat tantes hores i haver compartit tantes histories de tantes vides diferents.

I es que la gent, quan et veuen sola, sigui per curiositat o simpatia, no et deixen estar en cap moment (que no sempre s'agraeix).
Es dins dels trens (que poques vegades he vist tant nets i tant buits com el de la fotografia) per on veus passar el paisatge tant canviant del pais,
on descobreixes com de brutes poden ser les ciutats,
com de facilment pots dormir amb un terrabastall de mil dimonis i un constant de personatges passant cridant "chaaaaaaaaaaai, masaaaaaaaaaalaaaaaaaaaa chaaaaaaaaaaaai!!"
com, per molt bruta que pugui estar una samarreta, per alguns encara es prou neta per utilitzar-la per netejar el terra a canvi d'una rupia.

Alla es on he apres que els indis no maten les serps, perque segons ells, les serps es queden amb la imatge de la persona que les mata gravada als ulls, i quan es reencarnen amb el que sigui, van a buscar venjanca.
Tambe hi he apres que per molt avancada i poc tradicional que pugui ser una familia india, i per molts estudis que les filles vagin a fer a l'estranger, es ben facil que acabin tornant a casa, per casar-se amb un matrimoni arranjat, i acabar sent maltractades com moltes altres, per un marit sota els efectes de l'alcohol.

Es que l'India es molt magica, molt mistica i te alguna cosa que enganxa a tot el que hi va.
pero es que l'India, es a la vegada molt dura, i aquesta realitat hi es cada dia a cadascun dels seus racons.

Intentare anar informant des de cadascuna de les parts, la mistica-magica i la dura.

un projecte

El proper dia 25 me'n vaig a l'Índia fins l'11 de setembre.

Un cop més serà per fer de voluntària a la Fundació Laia Mendoza, que es troba a Vedanthangal, Tamil Nadu (entre Chennai i Pondicherry).
Juntament amb un company anem a construir un projecte que hem anat desenvolupant durant aquest mesos a través d'una assignatura de cooperació de la universitat.

L'edifici es construirà per fases i es farà amb BTC (blocs de terra comprimits), que estan fets de terra, però de tal manera que resisteixen càrregues com les d'un toxo dels d'aquí.

El programa inclou aules polivalents (classes, tallers, biblioteca...),oficina, sala reunions, magatzem i vivendes pels cooperants i voluntaris. Tot junt, però a la vegada separat segons graus d'intimitat.

Us el presento!

una afició

a part de viatjar i de fer de voluntaria a l'Índia, hi ha una altra cosa que m'agrada,

i és escalar.
de fet, m'encanta.
i potser és quan tens més feina i fa més temps que no fas el que t'agrada, quan més ho trobes a faltar,
així que és ara, quan veig que fa temps que no ho faig, i encara n'estaré més sense fer-ho, que em sap més greu no dedicar-li més temps. Les fotos són fent bloc a Arbeca.

La veritat és que fer bloc allà no m'agrada, em fa més aviat por, diguem que les mesures de seguretat són nules (cosa que no s'ha de fer mai) i tot i que no pots caure de molt amunt, és fàcil caure malament, sobretot pels que no sabem caure.
Però si hi ha alguna cosa que és insubstituïble dels blocs d'arbeca, és l'entorn. Sóc a casa, i el paisatge és impressionant, o almenys a mi m'ho sembla.

El millor de la tarda és, quan abans de marxar, puges sobre una roca i mires com es pon el sol.

Amb una mica de sort, el teu company no et demanarà siusplau que us quedeu més estona i probeu de pujar amb la pèssima ajuda del frontal.

Que hi voleu, ho trobo a faltar!