20 d’agost 2011

Fase 1

Des de Delhi amb amor

Qui m'ho havia de dir que al final l'hi acabaria tenint carinyo a Delhi...

No soc amant de les ciutats i menys de les tant grans com Delhi (16milions d'habitants), pero anar repetint fa que t'adonis que tot i les aglomeracions impresionants al metro, les cues eternes a l'estacio de tren per comprar un bitllet i els intents frustrats dels estafadors per enganyar-nos, Delhi te alguna cosa mes que la Gate of India.


Amritsar i el Golden Temple

A la nostra visita a Amritsar hi conflueixen moltes coses.
Cap de setmana, Independence Day (que coincideix amb la Festa Major d'Arbeca), la festivitat dels germans i India, signifiquen Amritsar a rebentar de peregrins Sikhs, turistes nacionals i alguns turistes internacionals.

Al Golden Temple pero, es continua respirant pau. Tot i la gentada que s'hi acumula, al recinte sagrat no es perceb l'aglomeracio.

Golden Temple en plena peregrinació, Amritsar, Punjab

* QUI SÓN ELS SIKHS?
Els Sikhs són els practicants del Sikhisme, una de les religions minoritàries de l'Índia.
El 1.9% de la població de l'Índia és Sikh, sembla poca cosa, però no, tot i representar un percentatge tant baix, és la 5a religió amb més devots del món (21-26 milions de fidels). La gran mojaria es concentra a l'estat del Punjab, al nord-oest, tocant a Pakistan.
Antigament l'estat del Punjab tenia el doble de les dimensions actuals. L'altra meitat estava situada darrera la frontera, travessant el riu Indus, al Pakistan. Amb l'annexió a la colònia britànica de l'Índia, i la seva posterior divisió, també feta pels britànics, i la creació del Pakistan com a país, els Sikhs del Punjab pakistanès, van haver d'emigrar a l'est de la frontera, i els que no van voler abandonar la seva terra, van entrar en guerra.
D'això, no en fa pas tants anys, i algunes famílies Sikhs encara estan molt marcades per aquests fets.

El Sikhisme no és només una religió, és un sistema filosoficoreligiós.
Va néixer pels volts del s. XV com una síntesi del bhakti hindú i del sufisme islàmic. Com una doctrina que rebutjava el sistema de castes i el domini dels Brahmins per a les cerimònies religioses.
Els Sikhs són monoteistes (creuen en un sol déu), amb la reencarnació i el karma.
A l'inici tenien un caràcter totalment pacifista, però posteriorment (s.XVII-XVIII) va néixer el seu esperit militar.

És un poble educat, tranquil i respectuós. I es distigeixen dels seus veïns, sobretot pel turbant que acostumen a portar els homes adults, que pot ser del color que prefereixin, sense haver-hi cap simbolisme cromàtic.
Els sikhs més devots es distingeixen sobretot per diferents aspectes:

Kesh _ no es tallen mai els cabells, ni la barba (a no ser que facin algun culte religiós) i el porten enrotllat dins el turbant. Les dones, en general porten la cabellera a l'aire, i tampoc se la tallen mai.

Kirpan _ una daga (antigament una espasa) que només pot desembeinar-se per defensar a algú o auto-defensar-se, però mai per atacar. El més curiós és que dins de l'Índia estan autoritzats a pujar les dagues fins i tot a dalt de l'avió

Kara _ Porten una pulsera metàl·lica que tampoc es treuen

Khanga _ amaguen una petita pinta de fusta dins el turbant i que utilitzen per recollir-se els cabells

Kachera _ porten roba interior de cotó, què és més pura

Els guardians del Golden Temple impressionen bastant.
Sobretot perquè a part de la daga, porten una llança, i amb el turbant semblen més alts del què són

La família de la foto, em van demanar que els retratés davant del seu temple (gurdwara) principal.
M'imagino que les dones anaven preparades per la visita a la fita de tot bon Sikh, i per això portaven també turbant.
Els tres porten també la daga, que no només se la posen pel temple, ja que ben sovint et trobes Sikhs que la porten tot el dia, fins i tot les dones.


McLeodganj i els tibetans

Els tibetans, entre ells els monjos budistes perseguits pels xinesos van trobar acollida en diversos punts de l'India, un d'aquests, i en aquest cas, el mes important, es McLeodganj, al costat de Dharamsala, i es on hi ha la residencia del Dalai Lama i tot el govern tibeta a l'exili.

A McLeodganj, hi plou, i molt. Jo crec que hi ha arribat a ploure entre 200 i 300 litres cada dia dels què hi hem estat.
Hem tingut moment de treva per poder fer excursions, i per fer les visites als temples, però sempre amb certa boirina i humitat.

El Dalai Lama no hi és, però hi ha centenars, o més ben dit, milers de lames als monestirs. La majoria de la població és refugiada. Són ben pocs els que ja vivien aquí abans.

A McLeodganj, com a primer centre d'acollida dels refugiats, hi ha una alta densitat d'Ong, i això té un impacte positiu, ja que n'hi ha moltes que miren pel medi ambient, i a la zona està prohibit l'ús de bosses de plàstic, i les facilitats perquè reomplis l'ampolla amb aigua filtrada a un preu coherent, són moltes.

Exiliat tibetà en un dels tallers cooperatius on fabriquen artesania tibetana que les ONG o la cooperativa mateix comercialitza

Monjos budistes tibetans durant els càntics de la tarda

Detall d'una Stupa del circuït de la Kora

La pregària més repetida: OM MANI PADME HUM


La Kora, és un circuït ritual que es fa per resar, en sentit horari al voltant del complex Tsuglagkhang (el temple principal). Passes per un caminet amb unes vistes impressionants a l'esquerra i amb una acumulació de pedres de pregària pintades de tots els colors. Al voltant del temple hi ha centenars de rodes de pregària, i banderoles. Tot plegat impressiona, i els budistes de totes les edats s'acosten sobretot al matí i al vespre a fer les seves pregàries.

Exiliat tibetà repintant les pregàries de les pedres del circuït de la Kora


Rodes de pregraria budistes, a l'interior de cada cilindre hi ha enrollades centenars o milers de pregaries, fent-les girar es considera que estas resant


Rodes de pregària al voltant del temple.
Les rodes, com també les voltes al voltant dels temples s'han de fer girar en sentit horari.


Dins el recinte també hi ha el Museu del Tibet, on s'explica l'ocupació del Tibet per part dels Xinesos i l'èxode i l'exili. Val molt la pena, però en realitat fa emprenyar bastant.

El poble tibetà és un poble pacífic i molt respectuós. Pensen bé quin impacte poden tenir les seves accions abans d'executar-les.
Són molt creients i pràcticants, tinguin l'edat que tinguin, i la majoria sempre porten el rosari a sobre, perquè no els agafi desprevinguts i sense quan hagin de resar. El seu rosari es diu Mala i té 108 boles, normalment de fusta. Cada una respon a un mantra (o pregària) que han de recitar. De fet, no dista gaire del rosari cristià.


* el budisme representa el 0,76% de la població del país, i la major part d'aquest la conformen els refugiats tibetans, i l'altra gran part, els habitants de Ladakh, el Petit Tíbet.


07 d’agost 2011

READY TO DEPART

Em dona la sensació que han passat cent anys des del darrer post, cent anys no, però déu ni do!
I és que tot canvia i gairebé havia perdut la costum de tot això ja,
però hi ha una cosa que no canvia mai, i són les meves ganes d'anar a l'Índia...

Aquesta vegada però, a falta de temps no hi haurà projecte, sinó que serà un viatge d'un mes que espero que em faci descobrir altres Ong i projectes la mar d'interessants i llocs i cultures encara una mica desconeguts per mi.

Així que aquí aproximadament vindrà a ser això:
30 dies, uns 3000 km amb tren i bus, molt bona companyia i moltíssimes ganes.